La Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú disposa d’una sala a la seva pinacoteca dedicada a l’art contemporani, de les que destaquen les pertanyents al moviment informalista. La gran majoria d’aquestes obres provenen del fins del primer Museu d’Art Contemporani de Barcelona fundat l’any 1959 i cedides al museu 4 anys després per impedir la dispersió d’aquestes obres.

Informalisme

El concepte Art Informel, sorgeix a França el 1951 encunyat pel crític Michel Tapié en el context de la situació de crisi generada per la Segona Guerra Mundial. A Catalunya es dona entre els anys 1950 i 1960 amb Antoni Tàpies com a figura pionera.

L’artista deixa constància de l’obra per ella mateixa i dona gran importància a la tècnica i al procés en detriment del contingut i de la teoria. Pren relleu la matèria, al gest i especialment els valors tàctils de les superfícies, les textures.

Les característiques d’aquesta pintura venen reflectides per la llibertat que dóna l’artista a les matèries, rebutjant el dibuix i el control, donant a la obra un sentit obert perquè l’espectador acabi donant-li la seva pròpia interpretació.

JOAN VILACASAS

Nascut l’any 1920 a Sabadell, va estudiar a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell. La primera exposició la fa a l’Acadèmia de Belles Arts l’any 1941. Es formà en el món postnoucentista, estroncat per la guerra, enmig de la grisor dels anys quaranta, i el 1949 marxà a París, on va viure uns quants anys que, sense dubte, foren decisius. Després de les primeres experiències figuratives, s’endinsà en una certa abstracció cap al 1955. Vilacasas aleshores esdevé ben aviat sinònim de planimetría.

Pintor, gravador, ceramista, escriptor, Vilacasas (així signa tota la seva obra) exposa a tot arreu, publica 6 novel·les, escriu 12 obres teatrals representades, signa guions per a la radio i la televisió. Com a escriptor, publica el seu primer llibre Escrits l’any 1954, i la seva primera novel.la Doble blanc l’any 1960.

Joan Vilacasas. Planimetria, 1967

JOAN VILACASAS. PLANIMETRIA, 1967. TÈCNICA MIXTA (OLI, TELA I SORRA)

En la obra realitzada per Vilacasas i centrada en les planimetries que ha anat realitzant i la exposada al Museu referenciat, trobem que l’artista utilitza materials orgànics com és el cas de la sorra, amb la qual la disciplina al que pertanyen aquesta sèrie d’obres en el que intervenen materials poc utilitzats en pintura i que podríem considerar com obra mixta. La conceptualització de l’artista plantejant aquestes planimetries com si fossin vistes aèries similars a les que trobem actualment en aplicacions com el Google Maps però amb la particularitat de haver-ho fet quasi 50 anys abans de la seva creació, en una època en el que obtenir aquestes vistes n0 era a l’abast de massa gent pel que aquest fet denota la particularitat de l’artista. No he pogut constatat-ho del tot però les planimetries de Vilacasas no pertanyen a un mapa real sinó que són fruit de la seva imaginació, amb influències clares d’urbanistes com Cerdà amb les línies rectes que s’observen a la composició, encara que aquestes no formen quadrícules com podrien recrear l’eixample de Cerdà.

Evidentment que la bellesa d’aquesta obra no la podem trobar seguint els cànons estètics clàssics, la podem trobar en la interpretació subjectiva, l’experiència estètica de cada subjecte dictaminarà la bellesa que pugui tenir la obra. Els conceptes com l’artisticitat, l’harmonia o la creativitat perden sentit en aquestes obres de l’art contemporani.  Retornant al que s’ha dit abans, la creativitat la podríem interpretar en el fet de què l’artista va idear una cosa que actualment no tindria massa valor però que als anys 60 sí que el tenia, avançant-se al seu temps.

Amb tot això arribem a la conclusió que la mimesi és present en aquesta obra doncs la voluntat de l’artista de representar la realitat que com hem dit bastant desconeguda en la època que es va realitzar l’obra, sembla bastant palesa  en la voluntat de l’artista. El doble caràcter mimètic que parlava Adorno de la realitat natural transformada per la realitat social i a racionalitat tècnica sembla trobar-se en aquesta obra.

A l’exposició no hi han gaires explicacions sobre els artistes i les obres pel que el contextualisme deixaria pas a l’aïllacionisme de l’espectador davant l’obra doncs el museu només dóna quatre pinzellades bàsiques sobre el moviment de l’informalisme que componen la majoria de les obres d’art contemporani que s’exposen, per tant no trobem cap joc del llenguatge en la presentació de l’exposició. Simplement trobem una vaga explicació de que les obres pertanyen a determinat moviment avantguardista i les referències a les obres són simplement el títol, l’any i la tècnica utilitzada (tècnica mixta, acrílic sobre tela, oli sobre fusta, etc.)

Com a qualitat artística de l’obra podríem destacar la tècnica, doncs com hem comentat abans, el fet d’utilitzar un material poc habitual en la pintura com és la sorra però alhora és un element que dóna verosimilitud a la representació que pretén Vilacasas, ajuntat amb l’esmentat valor de la innovació de l’artista en idear temes avançats al seu temps. Les planimetries realitzades per Vilacasas donen molta importància a la textura i al caràcter orgànic del que representa i conté uns plànols que li donen una dimensió fins llavors poc utilitzada.

En referència a quina teoria de l’experiència estètica podríem relacionar l’obra de Vilacasas podríem dir que és una obra oberta doncs la interpretació que pot fer l’espectador és la fi de l’obra en sí mateixa, encara que podríem ubicar-la també en la estètica de la recepció doncs reclama la participació de l’espectador per tal de poder comprendre l’obra.

Com a crítica global de l’obra, la relativitat estètica que trobem en aquesta així com les diferents interpretacions de l’art amb que juga l’informalisme en els seus diferents representants (Tàpies, Guinovart, etc.) juguen un paper determinant en la valoració estètica que podem fer. La originalitat de la composició de Vilacasas per la tècnica utilitzada i l’avançament al seu temps són potser les qualitats més destacades d’aquesta obra, que la trobem emmarcada en una exposició permanent d’un museu que conté peces del romanticisme, realisme, modernisme o noucentisme i en el que l’art contemporani no és el principal objecte del museu, però tot i així forma una col·lecció prou significativa.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies
/* Estilos para menú plegable móvil Divi */ /* JS para menú plegable móvil Divi */